diumenge, 29 de novembre del 2015

SANT JULIA DE VILATORTA - CREU DE MONTAGUT - SANTUARI DE PUIG-L'AGULLA - VILALLEONS - FONT DE LA RIERA 2015 /11/28



Creu de Montagut al Puig l'Agulla

Clàssica caminada de la comarca d'Osona, amb origen i final a la població de Sant Julià de Vilatorta, on recorrerem una de les parts més boniques del GR2, coneguda com la Carena, continuarem fins a deixar-la i pujar a la Creu de Montagut un indret poc freqüentat, després baixarem al conegut Santuari del Puig l'Agulla, una vegada hem gaudit de les vistes de la Plana de Vic, baixarem per la drecera a la petita localitat de Vilalleons, on a part d'admirar la seva església, farem un recuperador esmorzar de forquilla a Cal Teixidor. Per la tornada, anirem a buscar la riera de Sant Julià, per resseguir-la a bona pista, fins a fer una petita aturada a la Font de la Riera i després arribar a Sant Julià de Vilatorta. Es tracta d'una agradable ruta, on sempre el premi principal és el mateix camí i els seus dos punts destacables, el Santuari de Puig l’Agulla i Vilalleons.


Powered by Wikiloc

ACCÉS: Població de Sant Julià de Vilatorta, aparcament de les ''Set Fonts'' 

RECORREGUT: Sortirem de l'aparcament del parc de les Set Fonts direcció el GR2 que trobarem a pocs metres del punt de sortida. Un cop agafat el GR2 i després de pujar uns pocs metres per un tram de pedra podrem gaudir del primer punt important de la ruta. El castell de Bellpuig.


Un cop vist les ruïnes del castell agafarem el GR2 direcció al camí de Puig l'Agulla, travessarem l'eix transversal i el collet de Can Costa, continuarem fins a trobar un encreuament de tres camins (triarem el del mig i deixarem el GR) aquest punt, uns dos-cents metres abans arribar al santuari, que ens conduirà en pujada per un sender fins a la Creu de Montagut al Puig-l’Agulla.

En aquest punt, travessarem recta la creu i baixarem de forma enfilada per un corriol fins al Santuari de Puig l’Agulla. Aquí agafarem la drecera, indicada al santuari, que baixa a la carretera que ens portés directa a Vilalleons.

Deixant Vilalleons, tornarem enrere per la carretera uns metres i agafarem el primer desviament a l'esquerre, amb recta pista, fins al collet de Can Costa on baixarem per bona pista on de seguida tindrem al costat la riera de Sant Julià.

Seguirem per al camí de pista forestal direcció Sant Julià de Vilatorta i ens portarà una vegada passat l'eix fent un petit desviament a la dreta, per un corriol a la Font de la Riera, per després retornar a la pista pel mateix camí, per no deixar-lo fins a la carretera que ens portés a Sant Julià de Vilatorta i a l'aparcament de les Set Fonts.


DURADA: 4,30 hores total - DISTANCIA: 13,88 quilòmetres - DESNIVELL: 298 metres

Sortirem ben aviat, amb poca llum i molt de fred, de l'aparcament del parc de les Set Fonts a Sant Julià de Vilatorta, amb direcció el GR2 que trobarem a pocs metres del punt de sortida.

Un cop agafat el GR2 i després de pujar uns pocs metres per una drecera podrem descobrir el primer punt important de la ruta. El castell de Bellpuig.

El Castell de Bellpuig o castell dels Moros te una bona vista deSant Julià de Vilatorta i es un lloc emblematic del poble, està documentat el 1147 subsistint fins el segle XV. El lloc depengué inicialment del castell de Sant Llorenç del Munt i després del de Sameda, però des del segle XII passà al domini dels senyors del casal de Bellpuig.







Postals del bonic camí del GR2 a La Carena.


La curiosa formació rocosa del bolet gegant, al mig del itinerari.

El sol comença a sortir


Un corriol amagat per l'espessa vegetació ens enfilés al cim on és la creu de Montagut.

La Creu de Montagut al Puig-l'Agulla

Aquest petit cim de 810 m d’altitud, és on reposa l'amagada creu, i la seva base, són les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica que comunicava mitjançant senyals visuals la Plana de Vic amb la Selva, durant un curt període del segle XIX i la 3a guerra carlina.

La gran creu de ferro forjat commemorativa que hi ha al damunt, és obra de l’Orfeó Vigatà i va ser posada el 1948. Malauradament, la cobertura de pins fa una limitada visió de les valls properes.

El Santuari de Puig l'Agulla

El santuari de la Mare de Déu de Puig-l’agulla és l’indret més famós de Vilalleons i un dels centres piadosos més visitats de la comarca. Es troba al SE del terme, al vessant del Montagut o puig l’Agulla (810 m). Una llegenda, documentada des del segle XV, explicava que la Mare de Déu de Vilalleons fou trobada per un ermità —de nom Ramon Ferrer— i cinc lleons, prop de la font de puig l’Agulla. Això fou causa de la construcció, en aquest indret, d’un senzill pedró, que el 1661 fou transformat en una petita capella. 
Entre el 1704 i el 1712 els ermitans hi feren construir un gran hostal al costat i més tard, cap al 1775, s’erigí l’actual santuari, un edifici barroc amb alguns retaules antics i una imatge mariana, a imitació de l’antiga del segle XVII, destruïda el 1936. Els nombrosos exvots i la gentada que hi acut per l’aplec de l’Ascensió i tots els diumenges de tardor són un bon exponent de la devoció comarcal envers Puig-l’agulla.


 El Santuari de Puig l'Agulla

Arribem a Vilalleons


Santa María de Vilalleons

Situada al nucli de Vilalleons, dins el municipi de St. Julià de Vilatorta, l'església de Sta. Maria ja consta com a parròquia l'any 1007. Dins les llistes parroquials del bisbat de Vic de 1025 i 1050 hi està inscrita amb el nom de "Villa Leonis" L’interior, té cinc retaules d’escultura i pintura, refets després de l’incendi i el pillatge que hi practicaren els francesos el 1654. L’altar major prové del 1683, i els altres es feren en dates situades entre aquell any i el 1727. Són, sens dubte, el millor conjunt de retaules barrocs que s’ha conservat a la Plana de Vic.

La parròquia de Vilalleons s’originà a l’entorn d’una gran propietat o vila rural, esmentada des del 927 amb el nom de villa Leonis, cosa que sembla indicar que prové del nom personal de Lleó. Probablement, la primitiva vila rural es trobava a l’indret de la casa forta de la Sala, ja que els seus antics propietaris duien el cognom Vilalleons. La parròquia tenia una part de la demarcació dintre el municipi de Viladrau. Existia ja el 1021, i pertanyia, amb tota la seva demarcació, a l’antic terme del castell de Taradell. Va restar unida a Santa Eugènia de Berga d’ençà del 1385. El municipi tenia batlle autònom des del 1787, però a efectes d’impostos formà una unitat amb Santa Eugènia de Berga fins als volts del 1823. Del 1823 al 1941 tingué plena independència, fins que es va fusionar amb Sant Julià. Gran enciclopèdia catalana

Per recuperar benzina, pararem a esmorzar a Cal Teixidor de Vilalleons.


Primeres nevades de la temporada al Puigmal


Anem a buscar el coll de Can Costa

La muntanya del Puig l'Agulla, on es pot veure el Santuari, foto des de Vilalleons

La pista de la riera de Sant Julià

Per un  espès corriol arribarem a la Font de la Riera


Font de la Riera


Vistes del Castell de Bellpuig quan anem acabant la pista.

Arribem a Sant Julia de Vilatorta per la carretera BV 5201 que va Sant Sadurní de Osormort.

Les Set Fonts i el Casal Nuría a Sant Julià de Vilatorta



Fins a un altre !!




diumenge, 22 de novembre del 2015

VALL DE MARFÀ - MOIÀ - SALT DE LA TOSCA - MOLÍ DE BROTONS - CASA DE MARFÀ - TORRENT DE LA FABREGA 2015/11/21


Salt de la Tosca


Aquesta bonica passejada, ens permet endinsar-nos per la Vall de Marfà, situada a l'altiplà del Moianès, en un indret on podrem gaudir d'un paisatge molt complet, amb grans pinedes, antics molins, balmes i boniques rieres. Una vegada hem deixat la població de Moià, anem resseguint las diferents rieres amb direcció Monistrol de Calders fins la Casa de Mafà, on trobarem pel camí, indrets d’una bellesa extraordinària, com són el Molí d’en Brotons, el Salt d’aigua de la Tosca, l'església de la Mare de Déu de la Tosca i el cingle on es la Casa Marfà i l'ermita de St. Pere de Marfà. Puguem dir, que tota la ruta és per bona pista, on hem d'estar ben preparats per deixar-se anar pel fet de caminar i el fet de contemplar una vall amagada, que ben segur, ens sorprendrà. 


Powered by Wikiloc

APROXIMACIÓ: Nosaltres vam sortir de la població de Moià, justament ens desviem entre el quilòmetre 26 i 27 de la N-141C, per Cal Teixidor, poc després passarem a l'alçada de Vila-rasa, on deixem els últims carrers de Moià i on de seguida podrem deixar aparcat el cotxe. Referent el GR3.

ITINERARI: Aparquem passat Vila-rasa, justament en un revolt tancat, al costat d'un magatzem de color verd, poden aparcar quatre o cinc cotxes. Seguint el GR3, sempre per pista, passem per al Salt Candeler fins a la cruïlla de Marfà, on deixem el GR3. Agafem la pista de l'esquerra, passem la cadena i per la pista continuem avall, tenim opció a l'esquerra per apropar-nos al Gorg Estret. (actualment amb molta escuma)

Tornem a la pista i baixem fins al trencant a l'esquerra (fita) del Salt de la Tosca (no hi ha pals indicadors). Arribem al bonic mirador per fer les típiques fotos i tornem per la part baixa de resclosa on creuem la riera per veure la balma, el salt i el molí de més a prop.

Tornem de nou a la pista i de seguida ens topem amb l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca, el molí de Marfà on creuem la riera, seguim la pista ara de pujada fins a la casa de Marfà i l'ermita de Sant Pere de Marfà, on decidim esmorzar.

Pugem per la pista ben fort, sempre a l'esquerre, divisem Moià pel bosc, continuem fins als prats i la casa del Saiolic, on ens desviarem l'esquerra baixant fins a la riera de la Fàbrega, passem pel costat de la petita balma de la Cruixa, creuem la riera com pugem, per després fer pujada fins al trencant de la casa de les Vinyes. (agafar dels tres camins, el del mig)

Seguirem caminant de valent per pista fins a creuar la bonica riera de Castellnou, per després arribar de nou al GR3 i tornar en poc temps fins al cotxe.

DURADA: 3,40 caminant i 4,50 hores total – DISTANCIA: 15,64 quilòmetres – DESNIVELL: 359 metres.


Comencem la ruta amb una fina pluja que ens acompanya en els primers passos, per després seguir amb una meteorologia d'incertesa que es va anar sostenint bona part del matí, fins que cap al final va aparèixer el sol. Coses del temps...

Anem borejant la riera de Castellnou pel Còdol

Pel camí ens trobem amb el "Manolo", de Moià, un altre enamorat de la muntanya, amb el qual ens unim per una estona a la ruta, fins a arribar al Salt de la Tosca, mentrestant, xerrem, ens explica anècdotes de com era la zona fa uns anys.


Acces al mirador del Salt de la Tosca



Salt de la Tosca i Molí de Brotons a l'esquerre

Creuem la riera al costat de la resclusa per accedir al Molí de Brotons. 


El Molí de Brotons sota la balma.

 Interior del Molí de Brotons

Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.

Arribem l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca


Diuen que va ser aixecada de bell nou el 1639, i que probablement era la successora d’una altra capella anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada dins del terme antic del castell o vall de Marfà, citada el 1063 i el 1067.

Baixem de nou a la riera, on tenim al fons les ruines del Molí de Marfà.

Tornem a creuar la riera, per on pugem, per pujar a Marfà. (A vegades no es pot traspassar)

Tenim a la vista l'ermita de Sant Pere de Marfà, actualment no és permès traspassar la casa de Marfà per accedir.

La casa de Marfà i l'ermita Sant Pere de Marfà

Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià (any 939). Al segle XI ja gaudia de plena autonomia. Sant Pere consta el titular de la seva església des del 985, i abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l'any 1077. Fou refeta al segle XVIII. Actualment, sense culte i convertida en un galliner, es guarden les seves imatges a l'església parroquial de Moià.


Mas antiquíssim, sembla estar construït damunt les restes d'un castell, citat el 939, que duia el mateix nom. Consta ja en relacions de castells del 1050. La masia, gran i amb nombrosos detalls que remeten a les diverses èpoques en què va anar sent construïda, està coberta a doble vessant i encarada a migdia, amb una galeria exterior de gran vistositat. Té lliça a la part davantera. També rebé el nom de mas l'Alzina, segons alguns autors, si bé segons d'altres el mas l'Alzina és un dels noms antics del Xei. 

A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l'exèrcit català de l'interior, el 1714. Des d'aquest lloc aquest militar, amb les seves tropes bàsicament formades per voluntaris i miquelets, es desplaçà a les nombroses confrontacions que mantingué amb l'exèrcit borbònic a les comarques del Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès i Osona, principalment, la més destacada de les quals fou l'agost del 1714 a Talamanca, on es lliurà la Batalla de Talamanca. 

Durant la Guerra del Francès, Marfà fou en més d'una avinentesa refugi dels moianesos que fugin de l'arribada de les tropes napoleòniques; així mateix ho fou durant les Guerres carlines, al llarg del segle XIX. Precisament durant la primera d'aquestes guerres, el 9 d'octubre del 1839, moriren en l'assalt dels carlins a Moià Francesc i Isidre Marfà, pare i fill, pagesos hereus del mas.

Caminarem per una llarga pista que s'endinsa al bosc.

Vistes de la població de Moià, des del bosc.


Després d'una bona estona al bosc, arribem a la casa del Saiolic.


Saiolic és un referent al ser el punt més alt de la ruta


Hem baixat al Torrent de la Fàbrega

La balma de la Cruixa

Passem per un punt delicat a la ruta, on la pista es converteix en una bona bassa.




 Creuem la Riera de Castellnou


 Tornem a GR3 per arribar de seguida al cotxe.

Acabem el que ha sigut una bona ruta amb molts indrets per descobrir.

Farem un tomb per la bonica població de Moià

L'església de Santa Maria i la Casa Museu de Rafael Casanova.


Fins a un altra !!


Al "Manolo" ens va recomanar un restaurant a l'entrada del parc de Moià, on els seus menjars eren boníssims, i hem de dir, que les seves paraules vam fer justícia d'aquest indret. Gràcies "Manolo", tornarem !!